Història de l'aigua de Morella

L'aigua: recurs impresindible i escàs

L'aigua ha sigut i segueix sent un be imprescindible i insubstituïble per la societat en general, per la seua importància en totes les branques de l'activitat quotidiana. El seu valor es multiplica quan, com ocorre en la societat morellana, este recurs és escàs, extremadament fràgil i difícil d’obtindre.

Per estes raons, des de l'antiguitat fins l'actualitat, tots els poders públics han tingut present que per optimitzar el seu us i evitar el seu abús se deuen articular mecanismes de gestió i aprofitament dels recursos hídrics. La importància de l'aigua i de la seua utilització es veu ja reflectida en els primers documents històrics de Morella.

En la Carta-Pobla de Morella, atorgada per Blasco de Alagón el 16 d´abril de 1233 a favor de 500 repobladors, dona a estos totes les aigües del terme, a excepció de les que s'utilitzen o poden utilitzar-se als molins. “Preterea retinemus nobis et nostris, omnia molendina que sunt vel fuerent infra terminun castri Morellae, cum suius aquiis, et caput cequiis, et cum omnibus que ad molendina perinent vel pertinere debent. Et donamus bobis, predicto consilio de Morella et vestris, omnes términos et montes et valles, et aquas totius termini Morelle…” (Retenim igualment per nos i pels nostres totes les instal·lacions per moldre que hi hagen o poden n'hi haver dins del terme del Castell de Morella, amb les seues aigües, naixements de sèquies i totes les demés instal·lacions que s'utilitzen o poden utilitzar-se per moldre. I donem al nombrat Consell de Morella i als seus tots els termes, muntanyes i valls, i totes les aigües de tots els termes de Morella…” ). El 16 de febrer de 1250, el Rei Jaume I, ratifica els termes generals del Castell així com les donacions fetes per Blasco de Alagón. El mateix Rei, el 14 de setembre de 1273 concedeix l´ús de l´aigua de la Font de Vinatxos per molins i batans.

Els recursos hídrics tradicionals urbans

La naturalesa geològica del casc urbà de Morella, que està sustentada per estrats calcaris que són permeables, per una part, i per estrats d´argilosos que són impermeables, per altra, permet l'obtenció i emmagatzematge d'aigües pluvials. Estes característiques foren aprofitades pels pobladors de la ciutat, des d'inclús abans de l’època medieval per la construcció de nombrosos pous i alguns aljubs, tant en les construccions i edificis militars com en els patis o interiors de les pròpies cases particulars. Fins el punt era això així que l'historiador Segura Barreda, en el capítol de la topografia de Morella del llibre “Morella y sus aldeas” quan descriu les cases particulars comenta: Dos terceras partes (de las casas) con sus pozos de aguas abundantes, que no deja de sorprender al encontrase agua, cuando no puede venirle sino del castillo. El suelo sobre que está basada la población es, dos metros de casquijo del detrito del monte y viejos escombros, pero luego se encuentra un fondo gredoso de gran profundidad. Por más que en un sitio se cortara el acueducto no podría faltar el agua para tres o cuatro mil personas. ( S. Barreda, Tomo I, pàg. 77. 1868).

Així, la major part de les necessitats hídriques de la població es cobrien amb els pous i els aljubs. A més a més s'utilitzarien les fonts diferents més properes a la població i les aigües emmagatzemades en les dos basses existents, una la bassa de “El Poll”, situada en l'actual Plaça Colón, i l'altra bassa la de “El Prat”, situada en l’antic camp de futbol. De totes formes, pareix ser que després de la conquesta cristiana de la ciutat feia falta més aigua, per lo qual es va pensar i construir un aqüeducte.

El pas del temps

Amb el servei d'aigua potable a les cases, les fonts publiques, encara que algunes d'elles es continuen utilitzant, van passar a ocupar un segon lloc en les necessitats bàsiques dels morellans. La imatge dels cànters d´argila o llautó, els carros pel seu transport, les llargues cues a les fonts han anat gradualment, al pas del temps, desapareixent.

La Font Vella, única Font pública dins del poble en molts i molts d'anys, amb molts de segles d'utilització, acompanyada, tan sols, per alguns pous i basses, va veure, com en poc més de sis anys se construïen les noves fonts públiques de la Plaça Colón, de Sant Joan, del Pes, la de Filato, de Sant Miquel, de “La Parra”, la Cacha, i la de Sant Francesc, per apropar l'aigua als veïns. I veure com, poc després, la distribució d’aigües a les cases, va fer caure tot el seu, històric i merescut, protagonisme.

El relatiu immobilisme de la gestió de l'aigua fins darreries del segle XIX, amb la utilització secular de l’aqüeducte que portava les aigües des de la font de Vinatxos fins la Font Vella, va donar pas a una gran quantitat de projectes en tots els aspectes de la gestió de les aigües, des de la cerca de noves fonts per proveir aigua, passant per la conducció i distribució urbana, fins les solucions en les aigües residuals. Les diverses actuacions no van ser sempre compatibles amb la conservació del patrimoni arquitectònic-històric, en especial pel monument que representava l’aqüeducte. Sabent de la seua importància històrica se van permetre abusos que, sense cap dubte, el van perjudicar i danyar.

Indubtablement, el segle XX va significar un avanç important en la gestió i racionalització de l'aigua encara que amb problemes, unes vegades conjunturals (principalment les sequeres cícliques característiques de la comarca o les gelades i nevades també freqüents) o estructurals (l 'antiguitat o mala quantitat tant de les conduccions d'aigua potable com del clavegueram de les aigües residuals). Una part important d'este avanç es deu, com no, a la construcció de les diverses fonts repartides, poc a poc, per tot el poble i que van realitzar en molt bona part del segle, la funció per la qual foren construïdes, la d'abastir a les persones d'un bé tant preat, escàs, inestimable i imprescindible com és l'aigua.